Portava uns dies mig ofuscat mig barallat amb la biodinàmica. Em conec i sé cóm funciono en els finals i ara s’apropa el final de la formació i tot i així saber-ho no m’ajudava. Però el que si que m’ha ensenyat la biodinàmica és que si torno a estar en aquesta part de la seqüència on hi ha dificultat, el que si puc fer és buscar suport.

Així que vaig demanar hora per una sessió.

La principal aportació dels principis biodinàmics (en general) és que la vida i els éssers vius ja tenen els mecanismes i la manera de regular-se i de curar-se si es donen les condicions adeqüades.

Si parlem de teràpia, aquesta aportació es concreta en la idea de que l’alè de vida que un dia ens va portar a encarnar-nos segueix intacte en nosaltres i que és una força que sempre empeny cap a la salut.

Quan mirem cóm es desplega la vida, això és bastant evident, fins i tot (o sobre tot) quan veiem les maneres com s’adapta quan les condicions no són les ideals. Les formes que agafa per seguir desplegant-se de la millor manera que sap.

I aquesta és l’altra part: de vegades , com éssers vius, ens vam haver d’adaptar a condicions que hi havien en un moment concret i ens vam seguir desenvolupant al voltant d’aquesta adaptació.

Totes aquestes adaptacions són les que es mostren en aquesta primera capa d’experiència que és el «dia a dia». Aquesta primera capa conté un conjunt d’inèrcies que responen a el que la vida va haver de fer per tirar endavant en un moment concret i que ara podem percebre com limitants (per exemple; quan el meu marit es va morir jo em vaig haver de fer la forta i aguantar-me el plor perque tenia dos nens petits i tocava tirar endavant, però ara han passat els anys i no se que em passa que tinc una bola al pit que no em permet distingir què sento amb claredat en diferents situacions de la vida).

Tot això és el que està condicionat en nosaltres.

En una altra capa segueix intacta, incondicionada aquesta força que anomenava al principi, l’alè de vida. I està disponible per restaurar la salut.

A mi, això, em peta el cap. Després de tantes formacions haver dedicat els últims dos anys a aprendre a no fer em nodreix i em confronta a parts iguals. Navegar com terapeuta aquest espai lluminós i fràgil que és la presència implica incloure la inseguretat, doncs qualsevol seguretat que derivi d’una sensació de control no pot ser una altra cosa que una defensa egoica. La única seguretat que serveix és la de saber-me sostingut per alguna cosa que va molt més enllà del que jo sé, del que jo sóc o del que jo crec. Poder contactar amb això obre el camp a una reorganització profunda, de la mà d’aquestes forces incondicionades i que treballen a favor de la salut.

I de vegades em fa cosa explicar-ho o em costa confiar a aquest nivell i en això estava, ofuscat, l’altre dia quan vaig arribar a sessió.

La Cora em va acompanyar, posant les mans aqui i allà, fent-me preguntes, ajudant-me a observar el que es movia en aquest altre nivell més subtil. Vaig visitar capes d’experiència molt antigues, prèvies al llenguatge i vaig sentir la potència d’aquest nivell de treball tant subtil.

En sortir d’allà tot anava molt lent i jo em sentia agradablement pesat. La sensació de tot el que m’envoltava era porosa i vibrant i tot em portava cap a la quietud i el silenci. Me’n vaig anar a dormir a les 8 de la tarda i em vaig despertar a les 5 fresquíssim i amb una sensació de que hi havia hagut una profunda reorganització.

I ho escric perque ho sento importantíssim i li vull donar espai.

No hi ha un apartat de la web on parli de la biodinàmica perquè encara no m’he acabat de formar i sento que de moment ha de ser així. I al mateix temps la consciència d’aquestes forces biodinàmiques ja està molt present en cóm acompanyo a consulta.

És com que tota l’estona hi ha alguna cosa que està fent feina més enllà de la paraula, de mi, del pacient, i de la intervenció. I incloure-la fà molta feina i aporta molta salut.

En la darrera sessió, vaig poder explorar acompanyat i amb recursos aquesta part de la seqüència on tinc dificultat i m’ofusco. Va apareixer informació d’una part d’una seqüència molt més antiga on també hi va haver dificultat però no hi va haver companyia ni recursos (en aquest cas, el meu naixement). I en fer-ho, un trosset d’això es va actualitzar.

El més important d’això no és la cosa de sanar o no sanar (paraula ben delicada, per cert).

És saber que quan torni a aparéixer aquesta capa d’experiència condicionada, pot tornar a tenir suport i en puc actualitzar un altre trosset.

Si has arribat fins aquí, gràcies per la teva atenció.

.